Entrevista Marc Ventura Jaume Ventura

PAR

LANT

DE

BÀS

QUET

AMB

Marc Ventura

Jaume Ventura

Entrevista a Jaume y Marc Ventura realitzada per Francesc Páez 26 de juny de 2014 - Mataró

Fotos:

QUÈ SIGNIFICA EL BÀSQUET PELS VENTURA?

JAUME: És una manera de viure, una filosofia de vida. El bàsquet és cada dia haver de treballar per aconseguir alguna cosa, és cada dia fer i veure coses noves, és cada dia conèixer més gent i més ambients, és una cosa que et permet, junt amb una certa disciplina individual, tenir un treball col·lectiu.

MARC: Igual que la gent té el clima, la seva família, la ciutat on viu, per mi el bàsquet forma part de l’entorn, no el sé separar de la meva vida. Per la feina del meu pare, la manera de viure de la meva família ha anat molt condicionada al bàsquet, viatjant amb els equips que el meu pare entrenava, i després des de que he tingut una feina, que ha sigut sempre relacionada amb el tema del bàsquet. El basquet forma part de l’entorn, des de que tinc ús de raó el bàsquet és un element més de la meva vida i m’agrada.

QUÈ ÉS EL MÉS IMPORTANT QUE ESTEU FENT ARA?

JAUME: Viure. Avui les coses estan molt difícils, és tot molt complicat, cada dia més, no hi ha cap família que no tingui com a mínim un membre sense feina... Llavors nosaltres podem anar sobrevivint...

Sempre mirem de fer coses noves, però ara, els últims dos o tres anys, som menys inquiets, no fem coses noves, no per falta de ganes, sinó perquè els riscos que implica fer una cosa nova ara són més difícils d‘assumir. Anem fent bullir l’olla, anem fent activitats que ens agraden, i jo diria que estem com a la mitja part del patit, perquè jo al menys trobo a faltar la inquietud aquesta de provar una cosa nova, fer alguna cosa més, lo que sigui que es faci fer-ho diferent, perquè va implícit amb la meva manera de ser.

Jo em dic Ventura però a la meva vida s’hi ha de posar una "a" davant, perquè és una aventura. I aquesta aventura està una miqueta parada. Estem molt centrats en la representació de jugadores, dintre de lo possible a l’estranger, perquè la crisis es nota menys.

MARC: Amb el tema bàsquet l’activitat principal és la representació de jugadores. La temporada passada també vaig estar d’ajudant del meu pare, i aquesta temporada portaré un equip com a primer entrenador, tot a Premià de Dalt. Després de molts anys torno a entrenar, que és una cosa que m’agrada però no tinc aspiracions professionals com podia haver tingut en el seu moment quan començava a jugar.

A diferència del meu pare, jo sí que faig coses no se si noves, però constantment tinc experiències noves, amb el que comentava ell de treballar a l’estranger. Els últims anys he viatjat a molts països, he conegut moltes lligues diferents, moltes jugadores de diferents nacionalitats, entrenadors, clubs, maneres de fer...

I dintre d’això, que implica conèixer coses noves, també implica fer coses noves, o de manera diferent, incorporar experiències... ara, a més a més, estem molt ficats amb el tema de les empreses que es dediquen a treballar amb la imatge dels esportistes, i arrel d’aquestes activitats esportives, a veure si es pot fer alguna cosa amb el tema màrqueting, amb el tema xerrades, amb el tema compartir experiències...

PER QUÈ LA HISTÒRIA DELS VENTURA ARRIBA A LA REPRESENTACIÓ DE JUGADORES DE BÀSQUET?

MARC: En el meu cas, que és el nostre, podríem dir que és casualitat , no és buscat. El meu pare com a entrenador de bàsquet professional sempre ha estat lligat al bàsquet, i jo vaig començar jugant com qualsevol nano, si ho feia més o menys bé anava pujant de categoria... Després la feina que vaig trobar va ser a l’Eurolliga de bàsquet , i una persona que es dedicava a la representació i que coneix el meu pare i també a mi, ens va proposar donar-li un cop de mà. Com que era tema bàsquet, com que amb aquesta persona hi tenim molta confiança i era un moment en el qual jo també estava buscant fer una cosa diferent... llavors va sorgir això i vam dir: provem-ho, a veure que tal funciona.

Nosaltres havíem engegat el projecte d’una empresa. Vam muntar una empresa que es dedicava a la gestió de bens, a l’assessoria tècnica del bàsquet, i vam creure que la representació encaixava molt bé amb el nostre projecte. L’activitat ha anat molt bé, no va ser planificat, dintre del món del bàsquet va sorgir aquesta oportunitat, i al final en comptes de fer trenta mil coses, la meva funció principal é aquesta.

JAUME: Mentre he estat entrenador professional només he tingut un agent. Al principi anava per lliure, però després vaig començar a treballar amb una persona que era, és i serà amic, i així fins que he acabat l’etapa professional. Dos terços de la meva carrera jo era el director tècnic del club, que després fixava l’entrenador que per casualitat era jo mateix... M'encarregava de fer els contractes, negociar amb els agents... Llavors ens vam associar amb una jugadora, amb la que en el treball ens veiem cada dia, i ella ho feia per ajudar, però els temps van canviant, i s’havia d’estructurar de manera oficial, legal, i vam fer aquesta petita empresa de començar a muntar històries, que el primer que vam fer va ser muntar campus i xerrades.

Tothom pregunta per què noies i no nois. En bona part per l’esperit. Encara que sigui professional, hi ha molt d'esperit altruista. Les noies estan abandonades, i si podem col·laborar en que el bàsquet femení pugi de reconeixement, i les noies tinguin el suport que no tenen, dediquem-nos-hi. Per altre banda, això ens permetia seguir tenint activitats amb el que fèiem normalment dins del bàsquet de nois.

QUIN ÉS EL PANORAMA QUE TÉ PER DAVANT UNA JUGADORA DE 16-17 ANYS AMB UN BON NIVELL DE BÀSQUET?

MARC: Una de les coses que tenim molt clares a la nostra agència de representació es que nosaltres treballem amb persones, i cada persona és diferent. Per tant, a part de les coses genèriques de la situació, cada persona és diferent, no és el mateix per una jugadora que per una altre, ni per una posició que per una altre.

Llavors, generalitzar seria complicat. A més a més, et podria preguntar com de bona és aquesta jugadora? Estem parlant d’una jugadora que pot anar directament a bàsquet professional, que necessita uns anys d’adaptació... Parlant en general, està clar que l’esport femení té unes dificultats importants sempre a nivell de finançament, d’estructures, no hi ha molts recursos. A l’estranger pot o no estar millor, però esta clar que els problemes s’han accentuat aquí a Espanya, i a l’estranger i ha condicions més segures.

Amb 16 i 17 anys crec que no s’ha de tenir pressa. Pressa no vol dir anar a poc a poc, vol dir no voler córrer més del que s’ha de córrer. Cadascuna tindrà el seu ritme. Ara mateix si té opcions de ser jugadora de nivell professional de Lliga 1, probablement no cobrant el sou que li agradaria, potser no hi ha tants equips com t’agradarien a la lliga... Però el problema ve quan el nivell que pugui tenir la jugadora no és encara el suficient com per ser una jugadora important o que formi part de manera constant d'una plantilla de Lliga 1.

A segona divisió no pots oferir tots els recursos que hi havia fa uns anys i llavors planteja una disjuntiva, se li planteja a aquesta jugadora si vol arriscar o no. En aquests moments arriscar és difícil, en una societat en la que et fan triar una mica entre esport i educació. No és tan radical però podria ser una mica així. O bé et dediques plenament als estudis o bé et dediques plenament a l’esport, o si vols fer les dues coses, has de ser conscient que cap de les dues coses les estàs fent al màxim nivell. Pot ser un dels motius pels quals moltes jugadores van a universitats americanes, que seria una alternativa per poder fer les dues coses al màxim nivell, carrera universitària i esport de manera molt dedicada.

El problema pot ser la marca de informació que tenim respecte el model americà. El model americà que uneix educació i esport comença des de que són petits. Aquí des de que som petits tothom sap que si vol portar al seu fill o filla a un esport ha d'anar a un club. A Estats Units funciona d’una altre manera. Ens unim al sistema americà en el model universitari...

Altres jugadores estan triant el que s’havia fet altres anys, intentar aconseguir jugar en un equip del seu nivell, sobreviure amb el sou que cobrin quan el cobrin, i anar evolucionant a partir d'això... Potser no ha canviat tant la perspectiva sinó els recursos i la incertesa. Fa uns anys tenies un sou més alt, o un club amb una seguretat més gran, i ara hi ha més incertesa... El nivell general de la nostre lliga està baixant, però s'ha de pensar sempre en cada cas i cada jugadora de manera individual i diferent.

JAUME: Primer punt, com a agència no treballem amb jugadores de 16 ó 17 anys... Veiem molts partits, i a la que veiem futur doncs l’anem seguint, però no som partidaris de que la gent jove canviï d’un equip a l’altre i comenci a tenir masses pardals al cap. Anem més a l’últim any de junior, però mai això és una solució d’una setmana i de tampoc un mes. Tenim molt pocs contractes de representació en el que signi el pare, es quan arriben als 18 que cada persona decideix per si mateixa que vol fer.

Per una altre part, representem persones, no jugadores. Persones que juguen a bàsquet. Des de la meva perspectiva són com si fossin filles meves, i des de la perspectiva del Marc és com si fos el germà gran, per tant lo primer és estudiar.

Normalment no ens acabem de posar d’acord amb les persones que no volen estudiar, amb qui amb 18 anys només vol viure d’això i no pensar en res més.

Com la vida ha canviat moltíssim, poder predir el que li passarà en el seu futur amb les condicions innates que pugui tenir una jugadora és molt difícil perquè abans els entrenadors estaven set anys en el mateix club, i parlar amb l’entrenador era el mateix que parlar amb el president, i ara tothom busca assegurar una mica més, tenir beneficis més immediats i no es té en compte que els jugadors millorin.

El 90% del que es mira és que l’equip vagi bé i el 10% és si els jugadors milloren. Llavors aquella jugadora que té unes certes condicions, per exemple una jugadora de 1'70m, que té moltes habilitats i fa punts, ja no jugarà de base, jugarà d’escorta o aler. Quan tingui 20 anys i hagi de treure rendiment amb un sènior, no estarà jugant de base, pot jugar molt bé d’aler però no pot tenir opcions de jugar en un equip europeu, el seu físic no dóna per això. Com fas per a que aquesta jugadora continuï jugant de base? Si una jugadora mesura 1’85, immediatament juga de pivot, però amb 1’85 és difícil competir a nivell europeu perquè ets petita...

Pel nostre punt de vista, si la jugadora té que canviar d’equip l’aconsellem que vagi a un lloc però intentem no dirigir, sinó aconsellar els passos que tingui que fer aquesta jugadora a cada moment. A vegades no progressa més i a vegades entre ella i nosaltres no encertem en la decisió d’anar a un equip i aquell equip canvia entrenador, la filosofia.... es complicat poder predir a on pot arribar la jugadora.

Dins de la nostre agència hi ha jugadores que tenen molt talent però tenim aquet problema. Per això li has d’explicar a la jugadora... això és blanc, això és gris, això és verd, això és vermell... la pots aconsellar amb el groc, ella potser decideix el vermell. Respectem la seva decisió, però si amb el temps donem un consell i no el segueix, i un altre i no el segueix, i un altre i no el segueix, què pot passar? Que ella no se senti ajudada perquè no coincidim amb la manera de pensar, o que nosaltres no ens sentim confortables amb una jugadora que no fa cas mai a lo que li aconsellem...

JAUME: Les circumstancies econòmiques afecten molt al treball i als clubs. Els mitjans de progrés que hi ha, limitats, els pocs recursos dels que disposen els clubs, s’han de veure reflectits als resultats. El president i l’entrenador estan molt condicionats amb les seves decisions.

Després els entrenadors, vegis els equips que vegis, tinguin els jugadors que tinguin, tots juguen igual, el 80 % de les coses són iguals a Madrid i a Sant Sebastià, a Bilbao i a Màlaga.... està tot molt esquematitzat. Aquell jugador que té alguna cosa diferent, que no encaixa en aquests paràmetres, passa a ser el vuitè o novè jugador de la plantilla... Els jugadors i jugadores, per exemple, cada dia defensen pitjor individual, la defensa s’ha convertit en un joc d’equip. Quan jo et tinc que defensar a tu o tu m'has de defensar a mi, jo et supero a tu i tu em superes a mi perquè ja vindrà l’ajuda... No és que el jugador no millori, és que ni ho té en el seu pensament.

Personalment, deu fer quatre anys que no veig un partit sencer, m’avorreixo. Tots els equips juguen igual, tot és el mateix.... això és dolent pel bàsquet, masculí i femení. És dolent perquè la gent abans d’anar ja sap el que veurà. Per la via del resultat estem perdent altres coses. Ara els entrenadors estan poc temps al mateix lloc, els jugadors no estan gaire temps al mateix equip, i des del punt de vista tècnic i d’espectador, això no es gaire atractiu. Han millorat molt en mitjans, han millorat molt les capacitats físiques i tàctiques, però per una altre banda tot es menys creatiu, tot és més previsible.

COM FEM PER CONSTRUIR UN BÀSQUET PROFESSIONAL AMB UNA ASSISTÈNCIA DE PÚBLIC TAN BAIXA ALS PAVELLONS?

MARC: Cada equip, cada poble, cada ciutat, cada societat deu tenir un pla al seu cap. Una de les coses que nosaltres utilitzem per treballar com a agència o com a entrenadors és que les coses no passen perquè sí, sinó que són conseqüències, i a vegades es confonen els objectius amb les conseqüències. Per construir un esport professional, sigui del nivell Eurolliga o Lliga femenina o Lliga dos, s’han d’assentar unes bases. No s’hauria d’intentar arribar al final sense haver passat abans per la resta de passes. Aquesta és la part més visible. La part més interna són els entrenaments dels equips, els despatxos.... no dic que les directives hagin de ser professionals, però fa falta un tipus d’organització més productiva. Parlem d’equips Eba, Leb o Lliga Femenina que no tenen gaire gent al pavelló, però potser no veiem que durant la setmana no hi ha gaires jugadors als entrenaments. Hi ha equips que han d’entrenar amb 8, 9 o amb sort 10 jugadores. Potser sembla que això està desconnectat amb si va gent o no al pavelló, però penso que no està desconnectat...

La gent que sap de màrqueting o de relacions públiques diu que s'ha d'oferir um bon producte, però el producte comença a la línia de producció, comença abans que arribi a la botiga... Si nosaltres anem només a com és que estan a la botiga i no el compren, i no anem abans a veure com es dissenya, per què, com es treballa, quins materials es fan servir.... potser no arribarem mai al resultat.

D'altra banda, la gent associa professional amb diners. Diners cap als jugadors, diners cap als sponsors, amb venta d’entrades... És una part de l’esport professional, però la gent que enten l’esport professional entén que és una important dedicació. No és més professional Messi que Sergio Roberto, només perquè un cobri molt més que l’altre. Tampoc hem d’associar el bàsquet exclusivament amb els diners. és part important perquè és un recurs, és la feina de la gent, i la feina de la gent s’ha de pagar, amb la mesura que sigui.

En el plantejament de com es construeixen les coses, haurien de canviar coses. Potser no hi ha consciència de que s’ha de començar per unes coses i no per unes altres que ja arribaran.

JAUME: Fa 4 dies el Llagostera de fútbol, amb un poble de 8000 habitants, ha pujat a segona divisió, nomes amb 9 anys d’existència del club. Tenen un camp molt petit, gespa artificial, i la majoria de vegades la plantilla té jugadors de més de 30 anys, que han jugat fora d'Espanya i que han decidit tornar cap a casa. Juguen amb un davanter centre i basen el seu joc en qüestions d’estratègia. Més de la mitat dels gols que fan en tot l’any són de falta o córner. Seguint la mateixa filosofia, el mateix entrenador, la mateixa idea...

Ara canvien de filosofia perquè han arribat a segona, fan una altre, els hi sortirà bé o els hi sortirà malament? Continuen amb el mateix plantejament o han de canviar? Ara el reglament diu que no poden jugar en un camp tant petit... els hi valdrà tot el que han fet? És moment de prendre decisions, però si mires cada setmana l’assistència als camps de Segona B... Mataró té més de cent mil habitants i hi ha pocs espectadors al camp de futbol, ni un 2%. Si vas a Llagostera quants espectadors hi ha? 1500 aproximadament. No és pagar un entrenador, jugadors, metges, el més difícil és tenir i mantindre el concepte i la filosofia.

Ara tinc el concepte, l’he de desenvolupar, quin equip de treball tinc? Un cop prens una decissió s'ha de mirar quina possibilitat de continuïtat tinc. Quines possibilitats de progrés o d'adaptació tinc? Molt complicat poder fer avui dir una cosa amb una certa continuïtat, regularitat. Potser per això rebutgem aquesta filosofia. Tot és molt curt, tot és molt ràpid. No tens gaire temps per prendre decisions...

PER QUÈ ENS PREOCUPA MÉS FER BONS EQUIPS I NO TANT FER REALMENT BONS JUGADORS I JUGADORES?

MARC: El que jo m’he trobat seguint categories inferiors i veien partits és potser la dicotomia entre la cosa específica i la cosa genèrica. Que siguin els millors jugadors o jugadores possibles està molt bé i és mot genèric, inclou moltes coses. Quan més genèric és, la gent tendeix més a associar-ho a un valor social. Sembla que o ets competitiu o ets una guarderia, un equip d’extraescolar. Potser ens oblidem que aquesta part més genèrica també és l’essència de la competitivitat de l’esport. Hi ha una separació, d’anar massa al detall i associar-ho això a ser competitiu, i per extensió arribar a ser professional, i com a general, desmarcar-se d’aquesta competitivitat i tenir més caràcter lúdic o social.

El recorregut és molt llarg, aprens des que ets mini fins al dia que et retires, és així sempre i quan el jugador o jugadora vulgui i tingui els mitjans per ser-ho. No hi ha un punt en que es digui s’acaba, vull deixar d’aprendre. No té per què ser un camí general o un específic, es poden complementar.

QUIN ÉS EL VERITABLE ÈXIT DE L'ENTRENADOR?

MARC: Uns entrenadors pensen que l'èxit és una cosa i altres una altre, però d’aquell mateix entrenador, les seves jugadores poden tenir una visió diferent, els pares, entorn i públic una diferent, la directiva una altre, els mitjans de comunicació una altre... Al campionat júnior femení, per exemple, probablement l’equip que ha tingut més èxit ha sigut el que ha guanyat, però des d’una altre perspectiva, potser el que ha tingut més èxit és el que ha superat amb major mesura les seves expectatives. Potser l’equip que ha quedat cinquè i pensava que quedaria eliminat a primera ronda, aquest ha sigut l’èxit. I això no necessàriament ha de ser una visió romàntica. Com que hi ha diverses filosofies, entenc que totes són correctes fins un cert punt.

L’important no és el resultat, sinó el que tu facis per aconseguir-lo, i evidentment que després ho aconsegueixis o no, perquè això marca molt. Si jo per aconseguir un determinat resultat faig les coses d’una determinada manera, encara que el meu plantejament fos el més maco del món, si no ho faig de la manera adequada, malament. No podrem acusar a aquell entrenador de ser resultadista, el jutjarem per com fa les coses.

JAUME: Fa ja molts anys, les fotografies bones, en teoria, eren en blanc i negre, aprofitant el moment del dia, que la imatge que volia reflectir tingués la llum adequada... El fotògraf treia les fotos per fer exposicions, les havia de revelar. Avui dia, les fotos amb imatge digital, que al mateix moment puc esborrar-les o no, i a més a més, les passo a l’ordinador... si en una fotografia no hi ha prous núvols, amb l’ordinador podem afegir-los, fer que ressaltin una mica... Aixó és dolent? No, depèn. Hi ha bones exposicions de fotos en blanc i negre. En el cine, moltes vegades el productor i director que volen fer la pel·lícula amb contingut important, les continuen fent amb blanc i negre de tant en quan. Tu has de veure no com ho diuen, sinó què ens diuen i com ho expressen.

Què és bo i què és dolent? Si hi ha rècord de taquilla en el cinema, probablement siguin pel·lícules amb color, amb so, no amb decorats naturals sinó fets amb ordinador... Al bàsquet tenir més taquilles seria això, el que guanya... Quants directors de cine hi ha que omplin les taquilles cada any? Tu quin director vols ser? El que fa el rècord de l’any i en té per viure tota la vida, o el que està sempre entre els millors. Quin vols? Quins mitjans fas servir? Càmeres, equips de so... o més artesanal o clàssic. Tu has de decidir de quin club vols ser, quin entrenador vols ser, i amb quin projecte t’identifiques més per anar o no. Tot té pros i contres.

Si mirem l'ACB, hi haurà un que és campió, però qui haurà fet millor temporada, el que sigui campió o el que no? Per exemple Cajasol, amb una plantilla de 23 anys de promig, no ha guanyat res però ha fet la millor classificació dels últims anys...

Artículo relacionado: HABLANDO DE BALONCESTO CON... Josep Maria Berrocal